Gran diedre al pic del Barbet (Canigó). 245 m V+/6a

27 de juliol de 2015

Amb el brother toca fer una via estival, i fugint de la calor, decidim anar a fer el gran diedre a la pica del Barbet. Portem la ressenya dels escalatroncs, i el croquis de la guia del T.Dulac, que li dona una mica més de grau, però sobre el paper la via és assequible. Entrarem per la Mauber i sortirem pel Pilier du Chouca, cosa que li dóna més continuitat.

El pitor de tot ha estat per mi la p... pista d'accés als Cortalets. Hi vam pujar l'any passat i no la recordava en tant mal estat. De fet, pujar es pot pujar, però es fa interminable (21 km), especialment els ultims, on les pedres han aflorat i fas patir el cotxe. Sort que la furgo és alta i no toques enlloc però la pista és un patir: penso que no hi torno a pujar fins que tingui un 4x4.

Pugem la tarda abans, sopem tranquils i dormim abans del refu per sortir l'endemà i arribar relativament d'hora a peu de via.

Nosaltres pugem recte amunt des del refu, amb la vista al circ, buscan el camí més fàcil, però camp i blocs a través. De segur que hi ha camí, però el terreny és fàcil i es troba bé.

Cal localitzar la via des de la perspectiva de la distància abans d'atansar-se a la paret. Localitzar la repisa herbosa on comença el diedre serà clau. 

Petita congesta de neu sense massa inclinació que superem sense cap problema (en aquesta època no calen grampons).

A partir d'aquí, en Pep ho té clar. Llargs mes dificils per mi, així que em toca començar per fer el primer, tercer i cinquè. Entrarem per la Mauber, així que cal localitzar un diedre poc marcat just a la dreta de la zona herbosa on comença el diedre.

M'equipo i començo el primer llarg (V), en el que jo no he trobat cap dels pitons que marcava la ressenya i per tant cal equipar tot. Deu ser d'aquells que t'enganxa en fred, però es bonic d'escalar i equipar, tot i que et posar les piles. Comença per unes llastres, resseguint un diedre poc evident fins a abastar la zona herbosa, al final de la qual es veu la reunió amb 2 long-life.

Segon llarg (IV+) per en Pep. És un diedre força obert i no massa vertical que es deixa fer molt bé. Força equipat amb pitons. 

El tercer llarg (V+/6a segons la ressenya) és el més xulo i el més dur. Està pràcticament tot equipat amb pitons. El pas més dur està just sortir de la reunió, on cal apretar una mica amb mals peus per sortir cap al diedre. A partir d'aquí es va fent, vigilant amb alguna presa de mans de la part de dalt ja que n'hi ha alguna que baixarà, sobretot a la part de dalt. Seguim la linia de pitons, que ens durà a la segona meitat de llarg uns passos a la dreta per tornar al diedre i buscar una còmoda reunió de long-lifes

El quart llarg (IV) comença una mica indefinit, per unes plaques, recte amunt seguint un parell de pitons i en direcció a la cova. Just sota d'una mena d'esperó, cal girar a l'esquerra a buscar una zona herbosa i una reunió feta amb spits fets amb claus. En el moment de trencar a l'esquerra deixem la via original i anirem a buscar les plaques del pilier de Chouca. En la foto (dolenta, dolenta...) es veu com comença el llarg i el flanqueig a l'esquerra que cal fer.

Cinquè llarg (IV+) és bo i aeri a la seva segona meitat, ja que va a buscar el pilar. Comença per unes plaques, sota una fissura, amb tendència a l'esquerra i on anirem trobant pitons que ens marquen el camí, tot i que completarem amb algun friend i fisurer. Força espectacular. Reunió amb un clau i un espit fer amb un altre clau, i amb unes vistes brutals.

 El darrer llarg (IV) comença recte amunt cap a unes llastres on podrem posar friends i de seguida anar buscant el terreny més fàcil per sortir de la paret i muntar reunió.

 Descens per un camí perfectament marcat que va en direcció Est fins al refugi

L'escalada és molt bona i molt alpina, i deixa un bon regust de boca. Curiós estar-te barallant amb la paret mentre et miren tots els que han pujat per la còmoda normal al Canigó.

Homedes V/A0 430 m. Pedraforca

21 de juny de 2015

Després de mesos sense roca per culpa d'aquest punyetero braç esquerre, que encara no tenim arreglat, jo ja no puc més. Necessito roca, així que al final enredo en Pep i en Sergio per anar a fer metres a una via fàcil sobre el paper: la Homedes al Pedraforca. Jo creia que devia ser un dels pocs escaladors de Catalunya que no havia fet aquesta via, però al final vam ser 3 que no l'haviem fet mai, i algún que no va venir, que també la té pendent.

Pugem dissabte al vespre i després de sopar una mica, a dormir. Ens llevem a les 6 i a les 7 ja enfilem cap al refugi. Seguim les indicacions cap a les vies de la paret nord sempre en tendència a la dreta fins que perdem el camí, així que toca improvisar i tirar amunt per on ens sembla millor. Passem un passet que cal grimpar, i que recordava de quan vam venir a fer la via del Gran Diedre amb l'Enric. Finalment trobem el peu de via després de passar un esperonet.

De la via, poques coses a comentar que no estiguin dites per la xarxa. Nosaltres duiem la ressenya del Col.lecionista de vies, i és la que vam seguir, malgrat no tot quadra, però en aquestes vies, ja se sap, que costa de segui el mateix camí durant 12 llargs que altres. Nosaltres vam fer l'entrada pel diedre central, per on marca una gran fletxa amb una H, just sota una reunió amb 2 parabolts, malgrat això sembla que també es pot fer per la dreta i de fet, si seguim una pintada que indica Homedes, sembla que per l'esquerra...

Quant a navegació, la part més complicada deu ser el segon llarg, ja que tendeixes a seguir el diedre i costra trobar el moment d'encarar la placa. En Sergio de fet es va saltar les assegurances i la reunió. L'altre punt delicat és trobar la reunió per encarar el gat. No deu ser tan dificil si jo la vaig trobar, però gràcies a la descripció de la ressenya que duiem, ja que la tendència és anar seguint la canal, on es veu una reunió més tipica de la via (placa groga i parabolt). Al gat, cal seguir inicialment unes marques vermelles que t'indiquen el camí (només en vam veure 2) i a partir  d'aquí navegar una mica, sempre amunt i buscant la lògica.

La via és xula en general, tot i que té alguna part desfeta i més avorrida. Pensem que és una clàssica, i que si busquem el terreny més evident, acostuma a ser el bo. El millor de tot, la pujada al gat, amb un primer llarg atlètic i brutal, que en Pep va treure molt bé.

Això si: "Padre, me confieso. He acerado". Tots els putos passos de V/A0, els he passat en A0.... i sense lluitar-los lo més minim.... com hem canviat!! Es noten els mesos sense tocar roca, A veure si invertim la tendència.

Fracastours II/3+ 200m. Freissinieres

7 de febrer de 2015

Tercer dia. 

Mal de gola per flipar. Aquestes angines m'estan deixant k.o.i ni amb tot l'arsenal de medicaments que prenc, sembla que hagi de millorar.

Avui si hem dormit a le Moulin Papillon, la gîte d'Argertiere la Besse. Però vaja... ens han fotut 2 tius a l'habitació i un roncava com un compressor, quina nit!

No estem massa decidits per la via: a Fournel hi ha força neu, i a Freissinieres, les que no hem fet que són assequibles per nosaltres, estan al fons de la vall i amb la gola com la tinc, no em veig en cor de caminar 2 hores, així que optem per lo que està en condicions més a prop: Fracastours, que tot i que l'hem fet, és prou divertida i té poca aproximació.

Deixem la furgo al parking de Fracastours, ara indicats (no recordo que fa 4 anys ho estigués), i amb traça oberta fins a peu de via. Ja hi ha una cordada així que ens ho prenem amb calma. En Pep declina anar de primer, així que tiro amunt. Gel podridot per la neu que té a sobre a les zones menys dretes, però es deixa fer molt bé. Primera reunió amb spits a la part esquerra, sota un sostre, apurant quasi els 60 m de corda.

El segon llarg comença de transició cap a la dret i després vaig buscant els millors ressalts, apurant  els 60 m de corda altra cop, fins a una reunió a la dreta, que recordo de l'altra vegada

El tercer llarg és el millor de tots, però aquest any amb pitjor gel. Ressalts divertits fins a una reunió en un arbre, just abans de la campa de neu fins a l'ultim llarg. Encara hi ha els francesos fent el mico al ressalt de la dreta, ja que el de l'esquerra, que vaig escalar l'ultim cop no sembla en massa bones condicions. Quan portem 10 minuts esperant, encara hi són, així que decidim tirar avall. 2 rapels i ja som a peu de via, veient com una altra cordada comença la via.

Estic tocat fisicament i desmotivat, aixi que cap a la gite, que ens deixen dinar i dutxar-nos, però avui ja no tenim lloc, i tocarà furgo.

Decidim que per l'ultim dia esquiarem, així que fem camí amb la calma cap a Reallon, una petita estació on podrem fer un forfait de 4 hores per 17 euros, així que cap a migdia, com sempre podrem tirar cap a casa. 

El quart dia, fem doncs una bona esquiada per pista. M'hagués agradat fer un volt per Fournel, però m'he deixat les foques a casa, així que res d'skimo, toca pista. També va bé de tant en tant, disfrutar baixant per pistes, així que passem tot el matí amunt i avall.

Cap a quarts d'una ja som a la furgo, que ens esperen 6 hores de cotxe! Vendaval inclòs un cop som a Aix en Provance, que fa que pordem una motllura lateral de la furgo en un cop de vent... ja només faltava això aquest any.

Cutre ice trip 2015 finiquitat, ara ja esperant al del 2016!

Happy toghether. III/4 120 m. Tête du Gramusat. Freissinieres

6 de febrer del 2015

Segon dia.

Mal de gola brutal, pitjor que ahir.

Avui tampoc hem matinat massa i entre que arrepleguem els trastos de la gîte ja que no hi podem tornar a dormir, ja hi ha 5 cotxes a l'ultim parking de la vall. Per sort, només una cordada francesa anirà a la nostra via.

Avui es nou per tots dos, mai hem anat tant endins de la vall. El camí està trepitjat i el seguim fins a sota de la Tête du Gramusat, tot flipant amb les vies inabastables pel nostre nivell que s'hi veuen... i passem de llarg la traça que enfila cap a la tête.

Hi ha un bon tou de neu, i tot i la traça, amb la nevadeta que cau, es fa penosa la pujada fins a peu de via, que trobem plena de motxilles. Només 2 paios a la nostra via, la resta, els cracks, els veiem enfilats per unes columnes brutalment dretes... qui pogués.

Avui, sembla que tots els llargs seran per mi. El primer, curtet ja que hi ha molta neu, s'agafa per la dreta buscant el millor glaç fins a una campa de neu i reunió muntada. 

El segon llarg és un ressalt que podriem esquivar per l'esquerra, però com que no hem vingut a això, tiro pel dret. A mesura que pujo el gel esta pitjor, la neu l'ha anat deixant podrit. Punt de màxima tensió quan clavo el piolet i surt l'aigua a raig. Ejem.... un parell de cargols d'aquells de no mirar massa i tiro cap a la dreta buscant el millor gel. Campa de neu. Veig els francesos fent reunió a l'esquerra, però tiro recte buscant el que seria el segon llarg i trobo un abalakov, que reforço amb un cargol. Reunió!

El tercer llarg es pot encarar per un muret de la dreta, just per on passen els francesos o bé per l'esquerra. Per evitar menjar gel, aquest cop vaig a la opció menys dreta, però de seguida cal anar a buscar la zona de la dreta, més vertical.

Apuro la corda a tope i tots els cargols, ja que malgrat els ultims metres són fàcils, l'estat del gel em fa posar tot el que porto. Diverses reunions possibles, però copiem la dels gavatxos que han fet en un arbre. Ràpel volat fins a l'abalakov que aprofitarem per baixar fins a la primera R, i d'aquí, ja només amb una corda fins a les motxilles.

Com que el gel no ens ha donat massa confiança, i no ens enganyem, estic força tocat, decidim que la holiday on Ice, la via del costat, que es veu dreta dreta... la deixarem per un altre any. Val a dir, que les caigudes de gel que hem sentit i vist a l'altre cantó de la vall, tampoc han ajudat.

Veiem els cracks rapelant la seva via... Déu n'hi dó!! els tenen ben posats!

Nadia II/4 180m. Les Orres

5 de febrer del 2015

Cutre ice trip 2015!

Aquest any la sortida de gel als Ecrins m'ha deixat un gust agredolç a la boca. Al cantó xungo de la balança: febre el dia abans de marxar, que em deixaran amb les angines mes xungues que recordo i fisicament tocat tos els dies, em descuido les pells de foca i el termo, el primer dia abans d'arribar a peu de via, ja perdem un cargol de gel i el segon dia se'm trenquen les botes, que sort de la cinta americana... Per més inri, tornant amb el vendaval de vent a l'autopista perdem un trosset de furgo... Al cantó positiu, 4 dies per desconectar un mica i escalar en bona companyia, aquest cop amb el brother. I per sort, recuperaré el cargol una setmana més tard gràcies a l'Alfons V, a qui vam coneixer penjats a la segona R de Nadia (mil gràcies!)

Arribem a les Orres ja de nit, sopeta i a dormir. Estem al costat de la via i ens llevem amb calma, molta calma, i per tant ens passen unes quantes cordades. Baixem cap a peu de via i tirem cap a Nadia, ja que a Clara hi ha 2 o 3 cordades. En equipar-nos, ja veig que hem perdut un cargol. Quina merda. El primer llarg el recordava més de tràmit, però aquest cop el trobo força dret. Tot regalima una mica però el gel és bo.

Quan arriba en Pep, em cedeix el segon llarg, que té el passet en mixte. Es pot xapar un pitó abans del pas i després arrosegar-se amb més o menys estil per sortir i poder picar bon gel a dalt. Bufo i m'arrossego com un cuc, però surto i després vaig seguint la goulotte fins a la R. En Pep farà el pas clau amb molt més estil, fent oposició amb l'esquena a la paret. Aquest any hi ha força gel per l'esquerra i es pot evitar la goulotte, com veuré que faran les altres cordades. El tercer llarg el cedeixo a en Pep, que és més facilet: primer un muret amb gel dubtós i després gira a la dreta fins a la reunió a peu de l'ultim llarg. Aquest em toca a mi: 2 ressalts drets que enfilo una mica més motivat. És el millor llarg, pel gel i per la vetticalitat, però val a dir que pel meu gust, la via és maquíssima.

Es baixa en 2 ràpels. Al segon, en Pep desfent un nus de la corda, perd el reverso (quin dia! penso) i malgrat el busquem i busquem, no apareixerà. Desfem el camí, ara de pujada fins a la furgo i a dinar.

Tirem cap a Argentiere la Bessé, cap a la gîte Le Moulin Papillon, on ja haviem estat fa un parell d'anys. Aquest cop la mestressa no ens va contestar al mail de la setmana anterior, i quan arribem, ens diu que ho té tot ple i que just ara ens constestava el mail. Jodeeeeeeer. Ens envia a la gîte les 5 Saisons, a Freissinieres mateix, una mica més cara, però per contra hi estem sols. Ibuprofens, antibiòtic, carmels per la gola i a dormir (personalment faré el que podré...)

Toubkal 4167m

14 d'octubre de 2014

Toubkal exprés... o com fer un cim còmode en dues jornades, passant de zero a quatre mil metres en 48 hores.

Només d'arribar a Marrakesh, wasapejo amb el meu germà per dir-li que tot molt bé i que ja som a baix, tot explicant quatre coses d'aquest cim. "Has pervertit l'alpinisme" em diu per fotre'm. I certament em fot... no és la manera en què m'agrada anar a un cim, però aquest ja vam dir amb la Marta que el fariem en plan senyor i així ha estat (cosa que no li treu mèrit a ella, que no està acostumada als percals muntanyencs!!).  Així que si voleu veure com es passa de 0 a 4000 metres patint la meitat del normal si estas acostumat a dur-ho tot a sobre i dormir en un fred vivac, podeu seguir llegint. Abstenir-se si es vol una lectura d'una conquesta èpica... que això és el Toubkal senyores i senyors, i per la ruta normal!

Dissabte, abans d'acabar de fer la motxilla, toca banyar-se a mar, no fos cas que s'acabi aquest estiu que sembla perenne. Diumenge, vol a Marrakesh des de Girona, on ja ens espera el transport que hem contractat a través de l'alberg d'Imlil per no haver d'estar ja de nit regatejant amb els taxistes i després fer una hora i mitja de cotxe. Així que un cop recuperades les motxilles, sortim i ens espera un senyor baixet i rialler amb un cartellet amb els nostre nom. Parla castellà, així que tot més fàcil. Ens porta a casa seva a picar fruits secs i fer un tè (i nosaltres en guàrdia, com a bons catalans desconfiats, no fos cas que ens volgués cobrar alguna cosa....). Arribem a Imlil a les 10 de la nit, i ja ens espera el sopar calentet acabat de fer. Grata sorpresa!

Dormim a la que deu ser l'habitació més freda de tot el poble, però com que ningú s'ha refiat de les mantes i tothom dorm al seu sac, zero fred. Al contrari. Al matí, esmorzem i ja tirem cap al refugi del Toubkal. I com que hem vingut en plan senyor, lloguem una mula, que per 5 eurets, ens puja la motxilla amb tot el pes i ens permet pujar les 5 hores molt tranquilament i carregant només una mica d'abric per si de cas i menjar.

Sortim d'Imlil seguint una pista però de seguida el noi de la mula agafa una drecera, així que el seguim. De seguida s'arriba al poble d'Aremd, que bordegem fins a la vora del riu, tot sec, que travessarem. D'aquí s'acaba la pista i comença un corriol ben marcat que puja suaument fins al santuari de Chamarouch: una gran pedra blanca envoltada dels tipics comerços marroquins que hem trobat per tot el camí.

    

A partir d'aquí, el cami s'adreça i comencem a guanyar alçada, deixant el riu sota nostre, fins que arribem a prop del refugi, on ens tornem a posar al costat del riu.

Primer el nou refugi dels Mouflons i enganxat al darrere, el refugi del Toubkal, que serà el nostre, ja que a part d'estar gestionat pel CAF, és l'únic que tenia correu electrònic i que m'havia permès reservar amb antel.lació. 5 horetes i 1500 metres de pujada que hem fet amb molta calma i amb molt bon dia.

La mula ja hi és, les motxilles també. Demanem quelcom per menjar però ens diuen que ja és massa tard (deuen ser pels volts de les 3 de la tarda...). Descansem al sol fins que aquest marxa darrera dels cims i la temperatura cau ràpidament, així que cap dins a jugar a la butifarra, que crec que des de la facultat que no hi havia tornat a jugar.

Força gent al refu, però sense agobiar. La nostra habitació de 16 persones, plena. A veure si hi ha sort i ningú ronca!

Sopar hiper complert: sopa, pollastre i pasta a dojo. Jo que havia llegit que la quantitat era escassa....

Ens posem les botes amb el menjar i seguim la partideta de cartes, fins que només quedem nosaltres i els guardes. El plà és no sortir d'hora ja que diuen que hi ha una mica de neu i no la volem trobar dura, doncs a Imlil ens han dit que no calen grampons i no n'hem dut. A qui hem preguntat, també ens diu que no calen, així que seguim el plà. En teoria són 3 hores de pujada, o sigui que no cal matinar.

Per sorpresa nostra, els grups guiats, es comencen a llevar a les 4:30. Cal xerrar i fer la motxilla que agafaràs quan tornis si estàs dins de l'habitació d'un refugi on hi ha gent que encara dorm?

7 am. Ens llevem en silenci i baixem a esmorzar. Tots els espanyols i catalans anem a la mateixa hora: els últims.

A les 8 del matí comencem a pujar, errem una mica el camí al principi, seguint uns paios, però de seguida ens posem al camí correcte, que guanya molta alçada en aquest primer tros. D'aquí, sense pèrdua tot seguint les pintades que deuen fer de fites i sobretot, la filera de gent, que rapidament es va estirant.

Fa vent i fred, No em treuré el goretex fins a tornar al refu. Anem esquivant la poca neu que trobem fins a una zona en què tothom passa per el mateix lloc. Caminet fàcil amb neu endurida pel pas de la gent, però sense grampons, anant una mica al tanto, es passa sense cap problema. De seguida som al coll, on el vent toca de valent. D'aquí ha retirat un pare amb el seu fill d'uns 10 o 12 anys que pujava en xandall i bambes... suposo que sense vent, haurien pujat, però el fred ha fet que el nano no tirés més amunt.

Ultims metres més drets per arribar a una mena de bretxa des d'on es veu el cim al darrere. Cal donar la volta per l'esquerra i per pendents suaus arribar al triangle metàl.lic que marca el cim. Fot un vent i un fred que pela, així que 10 minutets per fer fotos i avall, que s'està tapant i no tinc ganes de baixar en mig dels nuvols.

Perdem alçada rapidament fins que el vent no ens castiga i parem a descansar i menjar. Hem pujat en menys de 3 hores i en trigarem poc més de dues per arribar al refugi, on fem un dinar escàs (aquest cop si) a base d'una truita i amanida marroquina, però que entra de p. mare.  

Motxilles a la mula, i cap a Imlil.

Crec que aquesta és la pitjor part. Baixar els 2400 m fins al poble et deixen trinxat, però només pensar en una dutxa calenta i un bon sopar fan que arriem cap avall. El noi de la mula, ens controla en tot moment, suposo fart d'esperar-nos. Però és que no parla ni francès...

L'endemà de fer cim, cap a Marrakesh

Hem passat de 0 a 4167 m en menys de 48 hores, i miraculosament sense mal d'alçada. Tots quatre ens hem trobat bé, veient que algú del refu si ha patit l'alçada.

Personalment, passaria del bullici de Marrakesh (que la Marta i jo ja coneixem) i em quedaria els 2 dies següents en la tranquilitat de l'atles, però cal seguir el planning perquè en Ricard i en Manel facin una mica el turista, i tirem cap a la ciutat on viu la gent més atabaladora del món... prometo no tornar-hi.

Per si algú vol anar-hi, deixo algunes dades:
- Alberg Lapiney a Imlil. Mitja pensió per 16 euros. Habitació quadruple
- Refugi Toubkal. Pensió complerta: 25 euros
- Transport Aeroport-Imlil: 35 euros (4 persones). Es podria haver aconseguit per 20 però ho vam voler lligar des de casa per no perdre temps a les 8 del vespre pensant que teniem una hora i mitja de cotxe fins a Imlil. Ho van gestionar els mateixos de l'alberg.
- Transport de motxilles fins al refugi: 5 euros per trajecte i motxilla. Amb 2 motxilles pots pujar tot el necessari per 4 persones si dorms al refugi. Ho gestionen els mateixos de l'alberg.

Goulotte Escalfabraguetes, Cambredase. 315 m max 85º A0.

14 de gener de 2015

Cambredase en super condicions. Primer intent fallit pel mal temps, després compromisos laborals i familiars... els col.legues hi han anat dissabte i el circ està on fire: linies noves i ple de gent.

Finalment aconsegueixo poder-hi pujar amb en Pep C, objectiu: l'escalfabraguetes (amb aquest nom, em ve al cap la cançó dels Xucu-pà, que m'acompanyarà durant tota l'aproximació). Una goulotte guapa i amb ambient, i que ara, dieun, està en molt bones condicions.

A les 9 del matí som a peu de via, pujant aquest cop des de l'estació d'Eyna. Per sort hi ha traça oberta per tot arreu i l'aproximació es còmode, però igual de pesada i cansada que sempre. Per contrapartida amb el cap de setmana, estem sols al circ.

La via comença a entre el Vermicelle i la dels sostres, potser les més facilment identificables per situar-nos. La identifiquem abans d'arribar a la base, veient que s'hi pot entrar de diverses formes, però optem per la més directe, just des de sota, amb una neu dura idal per progressar, així que anem a pèl fins a la R0 en un spit just a l'esquerra de la goulotte. 

Aquí comença la primera dificultat: un petit diedre en roca, que té un pitó a la dreta, on cal apretar per sortir, obrint les cames i pujant peus per poder punxar la neu dura que hi ha a dalt. Després zona més fàcil fins a uns ressalts gelats que fan disfrutar de valent, fins que en Pep em crida que ja no tinc més corda, així que munto reunió just sota l'ultim ressalt, on intueixo que s'ha de suavitzar el tema però potser no tinc suficient corda per sortir per dalt.

Quan arriba en Pep, prefereix que segueixi tirant de primer, així que encaro el següent ressalt i després, tal com semblava s'ajeu una mica. Vaig guanyant metres, trobant un pitó a l'esquerra i al final, muntant una R amb un encastador i 2 universals, triangulant a tope. Puja en Pep i el convido a tirar fins a sota del pas clau i que munti reunió allà mateix. Sembla que em fa cas i just intercambiem una mica de material i tira amunt, posant un pitó i un parell de fisurers, i muntant la reunió a la dreta del pas a base de pitons.

Aqui ja es veu traça cap a la variant de sortida de la dreta, buscant les pendents més fàcils que deuen trobar-se amb la via dels sostres.

Decidim tirar amunt per la sortida directa. Es veu un pitó encintat i un diedret amb gel escàs i força roca. Bastant dret tot plegat. Un cop xapat el pitó, cal pujar peus com es pugui i clavar els piolets amb cura al poc gel que queda, per aguantar-se i poder pitonar en una fisura de la dreta, on entra un universal, pujar una mica més i torno a pitonar. Després el fil de gel em permet progressar fins a la sortida del ressalt on ja hi ha neu dura i més ajaguda. Guanyo metres amb més facilitat fins a poder muntar reunió en uns blocs a l'esquerra.

 Puja en Pep tot bufant per sortir del ressalt i un cop a la R, tira amunt per les pendents cada cop més fàcils. Ja relaxats, tirem en ensamble fins al llom, on donem per acabada la via.

La via és boníssima, encaixonada i amb trams exigents i altres més divertits. Segur que fa 2 setmanes estava encara millor, però el pas de les cordades deixen els ressalts tocats. Jo, personalment, supersatisfet de la via i de l'escalada que hem fet, ràpida i controlada. De material duiem 5 pitons variats (2 V, 2 universals i un extraplà), un joc de fisurers i un de friends petits i mitjans. Ah, i 2 cargols de gel curts, que es poden deixar a casa perfectament.