Pic Nerassol 2633m BEA S2-S3

4 de desembre de 2013

Cal aprofitar la impressionant nevada que ha fet en aquest inici de temporada, i donat que la primera sortida que vam fer amb en Manel, la vam haver d'abortar per culpa del fortíssim vent i les baixes temperatures, decidim tirar cap a l'Ariège, a veure si allà el vent no ha fet estralls. Pugem al vespre cap a Puigcerdà, així no caldrà llevar-se tant d'hora tant d'hora tant d'hora.

Sortim de Puigcerdà i afagem el tunel de Puymorens, que en no res ens deixa a l'Hospitalet vers l'Andorre, on deixem el cotxe a la zona de l'estació de tren. Tot farcit de neu, així que busquem una zona on poder aparcar el cotxe i equipar-nos. Pugem uns metres per la carretera, fins al final d'una mena d'estació hidroelèctrica, on ja podem entrar amb els esquís als peus per anar a trobar la canal d'aigües que haurem de seguir fins la vall.

Aquest és potser el tros de pujada més emprenyador, i cadascú tirem per on ens sembla millor, tot obrint traça. Jo vaig a buscar la canal d'aigües i la segueixo fins que cal passar-la per sota, en un tram molt curt sense neu i d'aquí anar buscant els passos per creuar el riu i anar guanyant alçada per anar a buscar la vall de l'esquerra que és per on pujarem, ja que la de la dreta és la de baixada.

Hi ha molta i molt bona neu, sense cap traça, tot per nosaltres! Cal anar guanyant alçada per terreny fàcil seguint el riu, intentant no perdre massa alçada, i com no, ens anem encigalant. Cal anar seguint tota la vall fins a la presa de Siscar, a partir de la qual tot planeja molt més fins al refugi de Bésine. Descansem una mica i mengem alguna cosa, sobretot jo, que començo a notar el cansament, no com aquest animal d'en Manel, que va fent sense problemes.

D'aquest, cal anar guanyant alçada per anar a buscar el coll de Siscar. Sort d'unes gominoles que m'ha passat el company, que em treuen de la reserva i em permeten tornar a agafar un bon ritme enganxat a la traça d'en Manel.

D'aqui, seguirem per la ampla cresta, molt tocada pel vent, i buscant les zones amb més neu per pujar amb els esquis, fins que el final toca descalçar-se els esquis i acabar de pujar a peu. Aqui en Manel apreta el ritme, i em va deixant enrere. S'arriba a una mena de pla molt ample avans del cim, on altre cop amb els esquis als peus, ja veiem el cim, on per sorpresa nostra hi ha gent, que deuen haver pujat per la pala de baixada, ja que per la vall de Siscar, no hi havia cap més traça que la nostra.

La nostra il.lusió de baixar per una pala verge de traça s'esmuny quan tot i córrer, els francesos comencen el descens abans que nosaltres. Tot i això, just 3 traces i les 2 nostres en tota la pala de baixada, amb una neu boníssima, sobretot a la part de dalt. Dóna gust veure baixar en Manel.

 Un cop acabada la pala, cal anar a buscar una petita vall de baixada, i anar fins a la zona de la canonada d'aigua. Aquest tros agònic... buscant per on passar entre el bosc, arbres caiguts, neu fonda i jo que vaig trinxat... purament agònic. Ultims metres fins a la carretera arrossegant-me i caient cada dos per tres, suposo que anar fet pols i amb els esquis amb el taló lliure i botes descordades no ajuden. Això sí, arribem amb un somriure a la boca a la carretera.

Fantàstica primera esquiada de la temporada.

Gomez-Xalmet a la Prenyada 145m V/A0 o 6a

12 de novembre de 2013

Amb ànims per la última escalada montserratina, on em vaig sentir a gust sobre la roca, proposo fer una clàssica, la Gomez-Xalmet. Cliqueu aqui per veure la ressenya ,dels escalatroncs.

Amb el meu germà, tirem doncs cap a Montserrat, aparcant fora de la zona d'usura, com sempre, i caminant entre els pocs turistes que hi ha fins a Sant Benet, i passant per darrera del refu, anar a buscar la paret sud de la Prenyada, banyada per un agradable solet.

Trobem bé el peu de via, i m'equipo pel primer llarg, el més difícil de la via. La cosa està polida, i m'enfilo per una canaleta, posant bagues als arbres, fins al diedre on comencen les difucultats. Ja he vist que avui no em regalaran res... En tècnica de diedre, arribo a xapar els bolts de la zona d'artifo, però quan estirant-me a tope vull xapar un spit, d'aquells que arribes in-extremis, i el cabró comença a girar, fent impossible xapar-lo en la posició forçada en que estic, canvio radicalment de mentalitat i passo del friqui a l'escalada clássica, així que trec un estrep i vinga, tota la zona patinosa en artifo. Ha calgut una recuperable i en arribar a la part de dalt de la fisura, reforçar amb un friend i d'aquí, sortida en lliure fins a la reunió. Val a dir, que no crec pas que passés això en lliure...

Arriba en Pep tot bufant i renegant de la patinosi. Evidentment també en artifo. S'ha ratllat força i no vol tirar de primer al següent llarg, així que canvi de cordes i amunt.

Pel que havia llegit, xapar el primer pitó era complicat, però no m'ho ha semblat, i a partir d'aquí, baga savinera, friends, algun bolt i algun tascó per equipar un llarg molt divertit i assequible, malgrat estar sobadet. Concentrat, però sense passar massa por, i així fins a la R2.

Puja en Pep tot desmuntant el llarg. Ja s'ha tranquilitzat i enfila el tercer llarg, també per la fissura, fins que gira a la dreta per terreny més fàcil fins a una alzina on es fa la R3. A mi m'ha semblat més relliscós que el segon, i com que anant de segon escalo pitjor, m'hi he sentit més incòmode. 

De l'alzina fins a la R4 cal enfilar primer recte amunt, protegit amb un friend fins a la fissura i s'aqui flanquejar a l'esquerra fins a trobar la reunió, força a l'esquerra (parabolts JOM). 

L'ultim llarg, dret però amb presa escandalosa per en Pep, que arriba ràpid a la reunió. 

Per baixar, teniem la ressenya dels escalatroncs, però no m'ha semblat massa encertada la descripció i hem optat per fer la nostra. Instalació de ràpel uns metres més avall del cim, a cara oest, ràpel llarg fins al terra, seguint una rampa. D'aquí, i mirant a la paret, surt un petit corriol força dret que baixem caminant i que dóna la volta a la paret i que et deixa a peu de via. Si ho arribo a saber, deixo la motxilla amb el material.

La via boníssima, un dia fantàstic. Llàstima de la pulimenta, que la fan adrenalínica.