Gomez-Xalmet a la Prenyada 145m V/A0 o 6a

12 de novembre de 2013

Amb ànims per la última escalada montserratina, on em vaig sentir a gust sobre la roca, proposo fer una clàssica, la Gomez-Xalmet. Cliqueu aqui per veure la ressenya ,dels escalatroncs.

Amb el meu germà, tirem doncs cap a Montserrat, aparcant fora de la zona d'usura, com sempre, i caminant entre els pocs turistes que hi ha fins a Sant Benet, i passant per darrera del refu, anar a buscar la paret sud de la Prenyada, banyada per un agradable solet.

Trobem bé el peu de via, i m'equipo pel primer llarg, el més difícil de la via. La cosa està polida, i m'enfilo per una canaleta, posant bagues als arbres, fins al diedre on comencen les difucultats. Ja he vist que avui no em regalaran res... En tècnica de diedre, arribo a xapar els bolts de la zona d'artifo, però quan estirant-me a tope vull xapar un spit, d'aquells que arribes in-extremis, i el cabró comença a girar, fent impossible xapar-lo en la posició forçada en que estic, canvio radicalment de mentalitat i passo del friqui a l'escalada clássica, així que trec un estrep i vinga, tota la zona patinosa en artifo. Ha calgut una recuperable i en arribar a la part de dalt de la fisura, reforçar amb un friend i d'aquí, sortida en lliure fins a la reunió. Val a dir, que no crec pas que passés això en lliure...

Arriba en Pep tot bufant i renegant de la patinosi. Evidentment també en artifo. S'ha ratllat força i no vol tirar de primer al següent llarg, així que canvi de cordes i amunt.

Pel que havia llegit, xapar el primer pitó era complicat, però no m'ho ha semblat, i a partir d'aquí, baga savinera, friends, algun bolt i algun tascó per equipar un llarg molt divertit i assequible, malgrat estar sobadet. Concentrat, però sense passar massa por, i així fins a la R2.

Puja en Pep tot desmuntant el llarg. Ja s'ha tranquilitzat i enfila el tercer llarg, també per la fissura, fins que gira a la dreta per terreny més fàcil fins a una alzina on es fa la R3. A mi m'ha semblat més relliscós que el segon, i com que anant de segon escalo pitjor, m'hi he sentit més incòmode. 

De l'alzina fins a la R4 cal enfilar primer recte amunt, protegit amb un friend fins a la fissura i s'aqui flanquejar a l'esquerra fins a trobar la reunió, força a l'esquerra (parabolts JOM). 

L'ultim llarg, dret però amb presa escandalosa per en Pep, que arriba ràpid a la reunió. 

Per baixar, teniem la ressenya dels escalatroncs, però no m'ha semblat massa encertada la descripció i hem optat per fer la nostra. Instalació de ràpel uns metres més avall del cim, a cara oest, ràpel llarg fins al terra, seguint una rampa. D'aquí, i mirant a la paret, surt un petit corriol força dret que baixem caminant i que dóna la volta a la paret i que et deixa a peu de via. Si ho arribo a saber, deixo la motxilla amb el material.

La via boníssima, un dia fantàstic. Llàstima de la pulimenta, que la fan adrenalínica.