Toubkal 4167m

14 d'octubre de 2014

Toubkal exprés... o com fer un cim còmode en dues jornades, passant de zero a quatre mil metres en 48 hores.

Només d'arribar a Marrakesh, wasapejo amb el meu germà per dir-li que tot molt bé i que ja som a baix, tot explicant quatre coses d'aquest cim. "Has pervertit l'alpinisme" em diu per fotre'm. I certament em fot... no és la manera en què m'agrada anar a un cim, però aquest ja vam dir amb la Marta que el fariem en plan senyor i així ha estat (cosa que no li treu mèrit a ella, que no està acostumada als percals muntanyencs!!).  Així que si voleu veure com es passa de 0 a 4000 metres patint la meitat del normal si estas acostumat a dur-ho tot a sobre i dormir en un fred vivac, podeu seguir llegint. Abstenir-se si es vol una lectura d'una conquesta èpica... que això és el Toubkal senyores i senyors, i per la ruta normal!

Dissabte, abans d'acabar de fer la motxilla, toca banyar-se a mar, no fos cas que s'acabi aquest estiu que sembla perenne. Diumenge, vol a Marrakesh des de Girona, on ja ens espera el transport que hem contractat a través de l'alberg d'Imlil per no haver d'estar ja de nit regatejant amb els taxistes i després fer una hora i mitja de cotxe. Així que un cop recuperades les motxilles, sortim i ens espera un senyor baixet i rialler amb un cartellet amb els nostre nom. Parla castellà, així que tot més fàcil. Ens porta a casa seva a picar fruits secs i fer un tè (i nosaltres en guàrdia, com a bons catalans desconfiats, no fos cas que ens volgués cobrar alguna cosa....). Arribem a Imlil a les 10 de la nit, i ja ens espera el sopar calentet acabat de fer. Grata sorpresa!

Dormim a la que deu ser l'habitació més freda de tot el poble, però com que ningú s'ha refiat de les mantes i tothom dorm al seu sac, zero fred. Al contrari. Al matí, esmorzem i ja tirem cap al refugi del Toubkal. I com que hem vingut en plan senyor, lloguem una mula, que per 5 eurets, ens puja la motxilla amb tot el pes i ens permet pujar les 5 hores molt tranquilament i carregant només una mica d'abric per si de cas i menjar.

Sortim d'Imlil seguint una pista però de seguida el noi de la mula agafa una drecera, així que el seguim. De seguida s'arriba al poble d'Aremd, que bordegem fins a la vora del riu, tot sec, que travessarem. D'aquí s'acaba la pista i comença un corriol ben marcat que puja suaument fins al santuari de Chamarouch: una gran pedra blanca envoltada dels tipics comerços marroquins que hem trobat per tot el camí.

    

A partir d'aquí, el cami s'adreça i comencem a guanyar alçada, deixant el riu sota nostre, fins que arribem a prop del refugi, on ens tornem a posar al costat del riu.

Primer el nou refugi dels Mouflons i enganxat al darrere, el refugi del Toubkal, que serà el nostre, ja que a part d'estar gestionat pel CAF, és l'únic que tenia correu electrònic i que m'havia permès reservar amb antel.lació. 5 horetes i 1500 metres de pujada que hem fet amb molta calma i amb molt bon dia.

La mula ja hi és, les motxilles també. Demanem quelcom per menjar però ens diuen que ja és massa tard (deuen ser pels volts de les 3 de la tarda...). Descansem al sol fins que aquest marxa darrera dels cims i la temperatura cau ràpidament, així que cap dins a jugar a la butifarra, que crec que des de la facultat que no hi havia tornat a jugar.

Força gent al refu, però sense agobiar. La nostra habitació de 16 persones, plena. A veure si hi ha sort i ningú ronca!

Sopar hiper complert: sopa, pollastre i pasta a dojo. Jo que havia llegit que la quantitat era escassa....

Ens posem les botes amb el menjar i seguim la partideta de cartes, fins que només quedem nosaltres i els guardes. El plà és no sortir d'hora ja que diuen que hi ha una mica de neu i no la volem trobar dura, doncs a Imlil ens han dit que no calen grampons i no n'hem dut. A qui hem preguntat, també ens diu que no calen, així que seguim el plà. En teoria són 3 hores de pujada, o sigui que no cal matinar.

Per sorpresa nostra, els grups guiats, es comencen a llevar a les 4:30. Cal xerrar i fer la motxilla que agafaràs quan tornis si estàs dins de l'habitació d'un refugi on hi ha gent que encara dorm?

7 am. Ens llevem en silenci i baixem a esmorzar. Tots els espanyols i catalans anem a la mateixa hora: els últims.

A les 8 del matí comencem a pujar, errem una mica el camí al principi, seguint uns paios, però de seguida ens posem al camí correcte, que guanya molta alçada en aquest primer tros. D'aquí, sense pèrdua tot seguint les pintades que deuen fer de fites i sobretot, la filera de gent, que rapidament es va estirant.

Fa vent i fred, No em treuré el goretex fins a tornar al refu. Anem esquivant la poca neu que trobem fins a una zona en què tothom passa per el mateix lloc. Caminet fàcil amb neu endurida pel pas de la gent, però sense grampons, anant una mica al tanto, es passa sense cap problema. De seguida som al coll, on el vent toca de valent. D'aquí ha retirat un pare amb el seu fill d'uns 10 o 12 anys que pujava en xandall i bambes... suposo que sense vent, haurien pujat, però el fred ha fet que el nano no tirés més amunt.

Ultims metres més drets per arribar a una mena de bretxa des d'on es veu el cim al darrere. Cal donar la volta per l'esquerra i per pendents suaus arribar al triangle metàl.lic que marca el cim. Fot un vent i un fred que pela, així que 10 minutets per fer fotos i avall, que s'està tapant i no tinc ganes de baixar en mig dels nuvols.

Perdem alçada rapidament fins que el vent no ens castiga i parem a descansar i menjar. Hem pujat en menys de 3 hores i en trigarem poc més de dues per arribar al refugi, on fem un dinar escàs (aquest cop si) a base d'una truita i amanida marroquina, però que entra de p. mare.  

Motxilles a la mula, i cap a Imlil.

Crec que aquesta és la pitjor part. Baixar els 2400 m fins al poble et deixen trinxat, però només pensar en una dutxa calenta i un bon sopar fan que arriem cap avall. El noi de la mula, ens controla en tot moment, suposo fart d'esperar-nos. Però és que no parla ni francès...

L'endemà de fer cim, cap a Marrakesh

Hem passat de 0 a 4167 m en menys de 48 hores, i miraculosament sense mal d'alçada. Tots quatre ens hem trobat bé, veient que algú del refu si ha patit l'alçada.

Personalment, passaria del bullici de Marrakesh (que la Marta i jo ja coneixem) i em quedaria els 2 dies següents en la tranquilitat de l'atles, però cal seguir el planning perquè en Ricard i en Manel facin una mica el turista, i tirem cap a la ciutat on viu la gent més atabaladora del món... prometo no tornar-hi.

Per si algú vol anar-hi, deixo algunes dades:
- Alberg Lapiney a Imlil. Mitja pensió per 16 euros. Habitació quadruple
- Refugi Toubkal. Pensió complerta: 25 euros
- Transport Aeroport-Imlil: 35 euros (4 persones). Es podria haver aconseguit per 20 però ho vam voler lligar des de casa per no perdre temps a les 8 del vespre pensant que teniem una hora i mitja de cotxe fins a Imlil. Ho van gestionar els mateixos de l'alberg.
- Transport de motxilles fins al refugi: 5 euros per trajecte i motxilla. Amb 2 motxilles pots pujar tot el necessari per 4 persones si dorms al refugi. Ho gestionen els mateixos de l'alberg.

Goulotte Escalfabraguetes, Cambredase. 315 m max 85º A0.

14 de gener de 2015

Cambredase en super condicions. Primer intent fallit pel mal temps, després compromisos laborals i familiars... els col.legues hi han anat dissabte i el circ està on fire: linies noves i ple de gent.

Finalment aconsegueixo poder-hi pujar amb en Pep C, objectiu: l'escalfabraguetes (amb aquest nom, em ve al cap la cançó dels Xucu-pà, que m'acompanyarà durant tota l'aproximació). Una goulotte guapa i amb ambient, i que ara, dieun, està en molt bones condicions.

A les 9 del matí som a peu de via, pujant aquest cop des de l'estació d'Eyna. Per sort hi ha traça oberta per tot arreu i l'aproximació es còmode, però igual de pesada i cansada que sempre. Per contrapartida amb el cap de setmana, estem sols al circ.

La via comença a entre el Vermicelle i la dels sostres, potser les més facilment identificables per situar-nos. La identifiquem abans d'arribar a la base, veient que s'hi pot entrar de diverses formes, però optem per la més directe, just des de sota, amb una neu dura idal per progressar, així que anem a pèl fins a la R0 en un spit just a l'esquerra de la goulotte. 

Aquí comença la primera dificultat: un petit diedre en roca, que té un pitó a la dreta, on cal apretar per sortir, obrint les cames i pujant peus per poder punxar la neu dura que hi ha a dalt. Després zona més fàcil fins a uns ressalts gelats que fan disfrutar de valent, fins que en Pep em crida que ja no tinc més corda, així que munto reunió just sota l'ultim ressalt, on intueixo que s'ha de suavitzar el tema però potser no tinc suficient corda per sortir per dalt.

Quan arriba en Pep, prefereix que segueixi tirant de primer, així que encaro el següent ressalt i després, tal com semblava s'ajeu una mica. Vaig guanyant metres, trobant un pitó a l'esquerra i al final, muntant una R amb un encastador i 2 universals, triangulant a tope. Puja en Pep i el convido a tirar fins a sota del pas clau i que munti reunió allà mateix. Sembla que em fa cas i just intercambiem una mica de material i tira amunt, posant un pitó i un parell de fisurers, i muntant la reunió a la dreta del pas a base de pitons.

Aqui ja es veu traça cap a la variant de sortida de la dreta, buscant les pendents més fàcils que deuen trobar-se amb la via dels sostres.

Decidim tirar amunt per la sortida directa. Es veu un pitó encintat i un diedret amb gel escàs i força roca. Bastant dret tot plegat. Un cop xapat el pitó, cal pujar peus com es pugui i clavar els piolets amb cura al poc gel que queda, per aguantar-se i poder pitonar en una fisura de la dreta, on entra un universal, pujar una mica més i torno a pitonar. Després el fil de gel em permet progressar fins a la sortida del ressalt on ja hi ha neu dura i més ajaguda. Guanyo metres amb més facilitat fins a poder muntar reunió en uns blocs a l'esquerra.

 Puja en Pep tot bufant per sortir del ressalt i un cop a la R, tira amunt per les pendents cada cop més fàcils. Ja relaxats, tirem en ensamble fins al llom, on donem per acabada la via.

La via és boníssima, encaixonada i amb trams exigents i altres més divertits. Segur que fa 2 setmanes estava encara millor, però el pas de les cordades deixen els ressalts tocats. Jo, personalment, supersatisfet de la via i de l'escalada que hem fet, ràpida i controlada. De material duiem 5 pitons variats (2 V, 2 universals i un extraplà), un joc de fisurers i un de friends petits i mitjans. Ah, i 2 cargols de gel curts, que es poden deixar a casa perfectament.

Rhasta Daula o cascada del Fajol

3 de gener del 2015

La temporada ha començat aquest tany una mica més tard de l'esperat, però les primeres nevades van fer que pugéssim a Vallter (com no) a fer amb esquís el pic de la Dona amb en Pep, la que va ser la primera de la temporada, Bastiments, primer amb en Warwick, que s'estrenava en això de l'esquí de muntanya i després amb en Pinyó, que estrenava fixacions. Entre mig, un intent frustrat (i afortunat) per tenir cordades al davant, i pel mal temps que ens hagués enganxat a mitja via amb en Jordi C, amb qui fèia 2 anys que no coincidiem, i amb qui vam acabar fent l'estreta, una clàssica de cada temporada, amb una baixada èpica dins del torb.

Per fi toca picar una mica de gel, i després dels plans frustrats de Cambredase, provem sort amb en Salvador a la cascada del fajol petit, que vam veure formada baixant d'esquiar el dia 31.

Comencem sols al parking inferior, carreguem material i cap a dalt.

La via no dóna massa de si: 2 llargs de 30 metres cadascun. El primer més fàcil i amb un bon gruix de gel, que encara en Salvador El segon és el que ens donarà joc tot el matí: primer pujo jo per l'esquerra, buscant el millor (per dir alguna cosa) gel. Un pas una mica més dret i després entrant sobre roca fins a un arbre on hi ha muntat un ràpel. Un cop a la primera reunió, ara toca a en Salvador, que tirarà per la part dreta, molt més justa de gel i en mixte a la part final.. S'ho curra fins a un spit salvador i fins a la reunió muntada en un arbre. Tornem a baixar i fem un tope.rope, així que ara buscarem les zones mes precàries de gel i mixte més dret. Disfrutem tots 2, i un cop a la reunió, el mister, decideix tirar amunt en lloc de baixar. 

Prova primer recte amunt però després de tirar uns quants xuscos dels grossos i veure que és dificil assegurar, li fot per la dreta per una mena de diedre. Assegurances d'aquelles de calmar el cap i ja és a dalt després d'una estoneta de lluita.

Aquí comença l'embarcada marca de la casa, i el senyor em fot bosc amunt a veure on sortim... Ens treiem els grampons i escalem en roca unes llastres de roca, la veritat fàcils, però on demano anar encordat per seguretat, ja que hi ha pati... Potser ni calia ja que un cop hi sóc, és molt fàcil, però és evident que he perdut el rodatge en terreny d'aquest tipus. Seguim amunt i cap a la dreta fins a trobar de nou capes de neu dura i perfecte per progressar. Grampons i amunt. Jo ja estic fart d'anar per aquestes llomes i vull baixar però al final cal seguir al boig amunt, fins que sortim per la canal O Sole Mio. Aquí em ratllo en un pas també molt fàcil un cop l'he fet, però també he demanat corda. Amb la ratllamenta que porto, ja no m'extranya. El company per altra banda, està a la seva salsa, sense rumb ni ressenya....

Baixem que ja es fa tard, seguint les fites que van per l'esperó fins al bosc. Jo ja hauria muntat ràpel fa estona però en Salvador coneix la zona (o això m'ha fet creure) i baixem fins a la pista. Ultima embarcada fins al cotxe per no seguir la pista del xalet... aquest nano no té remei!

Segur que algú diria que ha fet una via nova, però certament el que hem fet és enmerdar-nos Fajol amunt. Ara, si li hagués de posar nom seria: "Ventura, on collons em portes? Jo ja n'estic tip!". Molts metres WI3, M4