21 de juny de 2015
Després de mesos sense roca per culpa d'aquest punyetero braç esquerre, que encara no tenim arreglat, jo ja no puc més. Necessito roca, així que al final enredo en Pep i en Sergio per anar a fer metres a una via fàcil sobre el paper: la Homedes al Pedraforca. Jo creia que devia ser un dels pocs escaladors de Catalunya que no havia fet aquesta via, però al final vam ser 3 que no l'haviem fet mai, i algún que no va venir, que també la té pendent.
Pugem dissabte al vespre i després de sopar una mica, a dormir. Ens llevem a les 6 i a les 7 ja enfilem cap al refugi. Seguim les indicacions cap a les vies de la paret nord sempre en tendència a la dreta fins que perdem el camí, així que toca improvisar i tirar amunt per on ens sembla millor. Passem un passet que cal grimpar, i que recordava de quan vam venir a fer la via del Gran Diedre amb l'Enric. Finalment trobem el peu de via després de passar un esperonet.
De la via, poques coses a comentar que no estiguin dites per la xarxa. Nosaltres duiem la ressenya del Col.lecionista de vies, i és la que vam seguir, malgrat no tot quadra, però en aquestes vies, ja se sap, que costa de segui el mateix camí durant 12 llargs que altres. Nosaltres vam fer l'entrada pel diedre central, per on marca una gran fletxa amb una H, just sota una reunió amb 2 parabolts, malgrat això sembla que també es pot fer per la dreta i de fet, si seguim una pintada que indica Homedes, sembla que per l'esquerra...
Quant a navegació, la part més complicada deu ser el segon llarg, ja que tendeixes a seguir el diedre i costra trobar el moment d'encarar la placa. En Sergio de fet es va saltar les assegurances i la reunió. L'altre punt delicat és trobar la reunió per encarar el gat. No deu ser tan dificil si jo la vaig trobar, però gràcies a la descripció de la ressenya que duiem, ja que la tendència és anar seguint la canal, on es veu una reunió més tipica de la via (placa groga i parabolt). Al gat, cal seguir inicialment unes marques vermelles que t'indiquen el camí (només en vam veure 2) i a partir d'aquí navegar una mica, sempre amunt i buscant la lògica.
La via és xula en general, tot i que té alguna part desfeta i més avorrida. Pensem que és una clàssica, i que si busquem el terreny més evident, acostuma a ser el bo. El millor de tot, la pujada al gat, amb un primer llarg atlètic i brutal, que en Pep va treure molt bé.
Això si: "Padre, me confieso. He acerado". Tots els putos passos de V/A0, els he passat en A0.... i sense lluitar-los lo més minim.... com hem canviat!! Es noten els mesos sense tocar roca, A veure si invertim la tendència.
