Sante Agathe. Ceillac 2014

15 febrer 2014

Dissabte no hi ha ganes d’obrir trinxera a la neu. Massa neu. La Easy Rider perillosa pels allaus, la Vermicelle perillosa pels allaus.. canvi de sector. Amb la nova guia d’aquest 2013 a les mans, busquem una zona on el risc d’allaus sigui minim, així que cap a Santa Agathe. 15 minuts d’aproximacio tornant a obrir traça per arribar a una cascadeta ben maca, amb una zona fàcil a la dreta i una zona més dreta a l’esquerra. Només un problema: massa calor. Li toca el sol directe i regalima. Purgues de neu constants.

En Salvador i en Pep faran la primera pujada. Jo, força desmotivat, mirant-m’ho sense forro, només amb la tèrmica (quina calor!!). Un parell d’intents i ja són a dalt. Reunió i a fer topes ropes. Pujo per la part més dreta, collons, com tira enrere...  Anem fent topes-ropes pel gel fins que munto una reunió més a la dreta per poder tirar pel mixte.

Cascada fàcil i molt xula. El què pagariem per tenir-la  a prop de casa... però aquí als Alps, és una via que et deixa amb ganes de més. L’entorn molt maco, tot ben nevat. Llàstima de la competició d’esquí de fons que estan fent a les pistes de sota, que entre la música i els crits trenquen una mica la màgia.

A la baixada, trobada amb la Gendarmerie, que amablement ens demanen documentació, ens amenacen de fotre’ns el gos a buscar “nosequè” a dins i acaben confiscant les espècies d’amanir que algú porta després d’avisar-lo amb penes de presó. Com són....

A migdia som a Ceillac. Mengem una mica i decidim sortir amb les foques. Massa calor i el risc d’allaus fa patir, avui anirem per pistes. Pujada esquivant esquiadors (pocs) fins que tanquen els remuntadors i seguim, ara ja amb tota l’estació per nosaltres fins al final del remuntador més alt, sota uns pics brutals, ben nevats. Comença a baixar la llum i apreta el fred i el vent. Baixem per l’altra vall, tot gaudint de la solitut. Tornem a Ceillac amb les ultimes llums, suficient però per veure el mal que ha fet avui la calor: poblet idíl.lic fa dos dies, tot ple de neu pols, ara és un poble enfangat i amb els carrers plens d’aigua. A veure què podrem fer demà.... Lo pitjor de tot, hem passar dant de les Formes i ha desaparegut sota l’aigua mitja via, just per on fa 2 dies, clavavem els piolets amb finura.

La nit poc freda ha fet que la pluja fagi acte de presència. A les 6 del matí trec el cap per la finestra i plou! Me’n torno a dormir. A les 7 neva... i fort. Avui serà impossible fer res. En Salvador i en Pep es quedaran sense fer les Formes du Caos, i nosaltres sense fer la Easy ni la Y dreta perquè en Pep V practiqués... Recollim trastos i cap a casa xino-xano.

Sempre ens quedarà Ceillac....

Sombres d'Heros. Ceillac 2014

14 de febrer de 2014

Divendres toca treure’m una espineta clavada des del primer cop que vaig venir a Ceillac: sombres d’heros, un preciós tub d’uns 15 metres dret de veritat. El primer cop que la vaig provar amb en Gerard, les formes capritxoses que tenia no em donaven confiança en posar cargols i a mitja via vaig baixar. Avui toca la redempció.

Primers a peu de via! Primer mini llarg a pèl i de seguida despleguem material. Tothom calla com un puta, però en el fons me’n alegro: vull obrir jo! M’encordo i tiro amunt pel cono de neu fins a peu del tub vertical i miro amunt. Collons, és dret de debò això. Està picada. Alguns li baixarien el grau, però és lo més vertical que he fet (Hiroshima m’ho va semblar menys...) i em fa respecte. Adrenalinic total, començo a pujar.  Primer cargol.. bé... segon cargol... bé... avantbraços comencen a coure....

tercer cargol... malament... abantbraços bullint... així que poso el cargol i descanso. Poso un altre cargol per si de cas. Reposo, bufo, respiro, em calmo... amunt! Següent cargol..més del mateix, cuit com estic, toca reposar, bufar, respirar, calmar-se i seguir amunt, ja sense parar fins a la R. 

Malgrat no la pujo de cop tot i estar picadeta, estic eufòric per dins. Moooolt guapa. Mha deixat fisicament trinxat, molt més que psicològicament, i ara veig que fa anys hauria d’haver tirat amunt, estava molt més fort fent esportiva i hagués acusat menys l’esforç que aquest any en què la falta de rodatge i les lesions m’han deixat amb poca resistència. Però no ens enganyem: estic eufòric.

Munto R i tots a fer tope-rope. Arriben uns gavatxos  15 anys més joves que fan que la meva eufòria vagi disminuint a velocitat super-sònica. Dóna gust veure pujar els més joves, sense bufar, amb la meitat de cargols, la meitat d’esforç... ja m’agradaria... però avui ningú em treu aquella rialla del meu interior, rialla de satisfacció.

No en tenim prou un cop hem fet 2 vegades cadascú la via i en baixar tirem cap a les Y. Avui farem l’esquerra. Cal obrir traça degut a la nevada d’ahir. Agònic... Resaltillos fàcils que alternem amb el brother i finalment, veig un ressaltet més vertical. No recordo que es fes per aquí, però hi tiro decidit. Boníssim llarg, dret, dret per ser un 3+. L’he gaudit de valent! Puja en Pep i cap a buscar el camí entre els arbres i obrint trinxera per la neu acumulada.

Cap a l’apartament a menjar com bojos i mirar una mica la tele: Sotchi 2014.

Les formes du chaos. Ceillac 2014

13 de febrer de 2014

Aquest semblava que havia de ser un bon any pel gel. Semblava...

En previsió a la sortida anual d’Ice-climbing, ja feia dies que anavem seguint les condicions de pirineu i Alps però aquest any, el fred no sé pas on ha anat, i una tardor inusual, ha vingut seguida d’un hivern més ric en neu que en gel. Diuen que serà un bon any de canals... a veure.

Seguint, seguint condicions, Pirineu descartat, i mira que ne tenia ganes. Alps: poca cosa pel nostre grau, així que malgrat em pesi, sempre ens quedarà Ceillac. Sembla que quasi tot pot estar en condicions, tot i que diuen que hi ha molta neu.

Aquest any som 4: Salvador, Pep C, Pep V i jo. Després de dinar, cap a Ceillac, on arribem cap a les 11 de la nit i tot molt nevat. Sort de les rodes noves de contacte, o no pugem. El planning és que els valents dormen a fora, i els cobards dins la furgo. Jo, covard de mi, prefereixo la furgo amb la calefacció a dormir a fora en mig de la neu.  Problemes de logística fan que al final siguem 3, fent un tetris amb tot el material per poder-hi quebre, però hi dormim molt bé i calentets. A fora, en Salvador, el més mascle i tossut de tots, diu que ha passat mala nit degut al fred. Reunió dins la furgo, ara en tetris de 4, esmorzar i cap a l’objectiu del dia: les formes du Chaos.

Aquesta cascada serà el tercer cop que la faig però des de sota és el cop que la veig més caòtica: mini seracs al primer llarg amenaçant caure, i tercer llarg amb formes molt extranyes. Jo vaig decidit i no m’ho rumio. Farem cordada familiar i ja li dic al brother de fer el primer llarg per la dreta sense corda per guanyar temps. Com era d’esperar, no em fa ni punyetero cas i per sort, tirem de corda. Els altres dos, miren i remiren la cascada, sense veure-ho gens clar. Ells per la dreta ho veuen lleig, jo és per on veig millor gel. Ara retiren, ara tornen, ara retiren... al final li foten per l’esquerra.

En Pep V fa el primer mig llarg, fins a la R que li he dit, deixant-me a mi el tros a priori més complicat del primer llarg, ja que cal passar entre un bloc aparentment no molt estable i tirar recte amunt. Així ho faig, i sense problemes arrivo a la R. Al costat em trobo en Pep C que renega com ja és habitual en ell, i degut a la finura del gel, posa 2 cargols i decideix baixar fins a la R anterior.

Comença a nevar fort, pugem fins a la cova de l’esquerra tot mirant el caòtic tercer llarg buscant-li el punt feble. Pel centre, en diedre gelat, però cal passar una zona amb un senyor forat per anar-hi... Esperem als altres dos companys i mentre arriben uns italians.

Jo ja no espero més i surto, atacant per l’esquerr.  Un tram dret,  un parell de cargols, i un xusco de 5 kg que tiro avall però de seguida estic a la part fàcil i encaro cap a la cova de la dreta per encarar el que normalment és el llarg clau de la via. Crido pel walkie i en Pep em diu que els companys retiren, que no ho veuen clar.

Arriva en Pep a la R,lleugerament marejat. Menjar, beure i espero que es refaci. Arriba més gent. Cal  tirar amunt. Veig la part més fàcil pel centre, tot i que té una part central d’uns 4-5 metres amb gel molt prim. Picaré suau. M’hi encaro i al primer cop de piolet, l’estructura es queixa amb un so apagat. Mala idea, tiro enrere i cap al cantó de la cova, molt més dret però amb més gruix. Cal dir que em fa suar. Un llarg de 60 metres!, acabo tots els cargols, pensant que això és Ceillac i que on intueixo que hi ha la reunió, segur que hi ha bolts, així que no em guardo res per fer un abalakov si cal. Sort que encerto. Reunió!!

El Pep puja i ja ens queden només els llargs fàcils. Sembla que no neva tant i tira ell de primer per un ressaltet i després campa de neu. El segueixo i prenc la iniciativa fins al llarg del tunel. Aquí, torno a tirar de primer. Cal fer un saltet per arribar al gel ja que passa molta aigua per la base, però un cop al glaç, llarg molt estètic i fàcil. Potser l’any que l’he trobat més maco. Reunió a la dreta de l’ultim mur.

Arriba en Pep, cansat i decideix declinar, per tant faig l’ultim llarg, amb un sol cargol, però disfrutant de la verticalitat del tram i del bon glaç. Reunió als arbres i final de la via. 

Torna a apretar la nevada. Recollir cordes i anem a buscar el camí de baixada, com sempre marcat però sota  un bon tou de neu pols. Arribem a la furgo sota una intensa nevada, però super satisfets. Cap a Ceillac a l’apartament (previa embarrancada de la furgo en un tou de neu i haver-la de treure a cops de pala...)