6 de maig de 2013
Segurament per la ultima esquiada
de la temporada escollim una sortida que sense ser difícil ni tècnica és una
d’aquelles que has d’haver fet: Aneto. Compromisos familiars i laborals han fet
que aquest any fallessin algunes de les sortides previstes, així que amb el
Salvador, ens regalem aquesta bona sortida d’esquí. La resta de la gent no ha
volgut o no ha pogut venir, així que serem dos i prou.
Sortim el dia anterior cap a
Benasque a mig matí. No cal matinar, el primer dia tenim una suau pujada fins
al refugi de la Renclusa. Parem a dinar i de pas mirar el final de cursa de
moto GP de manera que arribem a les 4 a lloc. És diumenge i tothom torna (molts
esquidadors) mentre que nosaltres arribem. Tirem cap a Llanos del Hospital, on
descansem una estoneta i fem la motxilla amb el mínim, i jo, aquest cop a
consciència (no vull carregar més pes del necessari): roba d’abric, barretes,
beguda isotònica, grampons i aquest cop estreno esquipació de seguretat i pujo
pala, arva i sonda (això últim és pes extra, però com que això no és anar a fer
la Tossa d’Alp per pistes i la temperatura i la quantitat de neu criden a la
prudència, m’agencio aquest material de seguretat que hauria de ser
imprescindible en l’esquiador de muntanya, i fins ara, mai ho ha estat per mi...).
Pugem sopar i esmorzar freds, ja que la poca aproximació fins al refu i l’estat
de l’economia ens conviden a no fer mitja pensió.
Pugem seguint la traça d’algú que
ha baixat el mateix diumenge. Plovisqueja una mica i apretem el pas. De seguida
som al refu. Apreciació personal: m’he sentit discriminat pel fet ser els únics
que no sopàvem allà, ens han posat solets en una habitació del pis de baix, amb
un fred important, això si, sense engegar la calefacció per ningú. Al final,
com que no hem passat fred, millor per nosaltres que no hem hagut d’aguantar
ningú roncant, però la sensació de que ens han fotut en un racó, hi és.
5 am i sona el despertador. Faig el
ronso una bona estona, sé que em cal menys temps que a en Salvador per preparar-me.
Una mica de suc i unes pastes i ja estic posant les pells als esquis. Sortim
darrere de 3 grups, cadascú al seu ritme. Neu dura que obliga a posar les
ganivetes i que ja no treurem fins al portilló. Ritme suau però constant ens fa
guanyar metres. Veig moltes traces que giren a l’esquerre en direcció a un
pluviòmetre. Aquí caldria haver girat per anar cap al portilló superior però el
grup que ens queda al davant va tan decidit que el seguim, fins que els veig
pujar fins a una esquerda a la muralla dels portillons, que cada cop tinc més
clar que no és el superior. Veig traces cap a la Maladeta però tot i que mai he
fet el portilló en aquesta direcció, no el recordo tan vertical, així que girem
cua avall seguint la carena fins a trobar el portilló superior. Hem perdut
minim mitja hora i uns quants metres d’ascens regalats...
Descalcem els esquis i passem el
pas del portilló sense cap mena de problema. Parada tècnica sobre el glaciar a
menjar i beure i reposar uns minuts. Un cop calcem de nou els esquis (ja sense
ganivetes), tornem al nostre ritme, que fa que anem deixant els grups enrere iòfilem sols cap al coll de Corones. Un flanqueig i pala amunt seguint la traça
oberta. Ens passa corrent (si corrent! però amb els esquis als peus) un francès que desapareix a dalt. De
cop, el veiem baixar amb un estil envejable, diu que va a buscar la xicota i
torna a pujar. Nosaltres flipant...
Arribem a dalt, calcem grampons i
pas de Mahoma fins a la creu, mig enterrada a la neu. Fotos de rigor i
embadalits pel paisatge, fins que un guia encordat amb el seu client passen el
pas. Decidim desfer el camí cap a l’avantcim, on ja qui ha mitja dotzena
d’esquiadors.
Per primer cop, crec que he fet una
sortida d’esquí i no arribo buit a cim. M’he sentit molt còmode pujant. Val a
dir la travessa del glaciar, crec que deixa el teu cos recuperar-se una mica.
Ara baixar: hem vingut a això.
Molts han començat a baixar inclús abans d’arribar al coll de Coronones, suposo
per aprofitar la única zona sense traçada que queda... Realment, baixar els
primers metres ens ha costat... està molt esglaonat i precipici a banda i
banda, però un cop fet el primer gir, la veritat és que no és difícil. Fins a
mig glaciar, tot trinxat de traçades i costa una mica fer uns quants girs que
valguin la pena però un cop descansem, decidim tirar cap a l’esquerra per una
zona on no hi ha traces, tot seguint 3 esquiadors. Quina bona idea!! La millor
baixada que he fet mai, podria dir... fins i tot semblava que sapigués
esquiar... girs i més girs encadenats... buah.. quasi ploro!
Neu molt pastosa arreu però pitjor
a la part inferior del glaciar, ja tocant a la vall que et mena just davant de
la Mamporros. Reconec la zona per la sortida de principis d’hivern.
