Pic Nerassol 2633m BEA S2-S3

4 de desembre de 2013

Cal aprofitar la impressionant nevada que ha fet en aquest inici de temporada, i donat que la primera sortida que vam fer amb en Manel, la vam haver d'abortar per culpa del fortíssim vent i les baixes temperatures, decidim tirar cap a l'Ariège, a veure si allà el vent no ha fet estralls. Pugem al vespre cap a Puigcerdà, així no caldrà llevar-se tant d'hora tant d'hora tant d'hora.

Sortim de Puigcerdà i afagem el tunel de Puymorens, que en no res ens deixa a l'Hospitalet vers l'Andorre, on deixem el cotxe a la zona de l'estació de tren. Tot farcit de neu, així que busquem una zona on poder aparcar el cotxe i equipar-nos. Pugem uns metres per la carretera, fins al final d'una mena d'estació hidroelèctrica, on ja podem entrar amb els esquís als peus per anar a trobar la canal d'aigües que haurem de seguir fins la vall.

Aquest és potser el tros de pujada més emprenyador, i cadascú tirem per on ens sembla millor, tot obrint traça. Jo vaig a buscar la canal d'aigües i la segueixo fins que cal passar-la per sota, en un tram molt curt sense neu i d'aquí anar buscant els passos per creuar el riu i anar guanyant alçada per anar a buscar la vall de l'esquerra que és per on pujarem, ja que la de la dreta és la de baixada.

Hi ha molta i molt bona neu, sense cap traça, tot per nosaltres! Cal anar guanyant alçada per terreny fàcil seguint el riu, intentant no perdre massa alçada, i com no, ens anem encigalant. Cal anar seguint tota la vall fins a la presa de Siscar, a partir de la qual tot planeja molt més fins al refugi de Bésine. Descansem una mica i mengem alguna cosa, sobretot jo, que començo a notar el cansament, no com aquest animal d'en Manel, que va fent sense problemes.

D'aquest, cal anar guanyant alçada per anar a buscar el coll de Siscar. Sort d'unes gominoles que m'ha passat el company, que em treuen de la reserva i em permeten tornar a agafar un bon ritme enganxat a la traça d'en Manel.

D'aqui, seguirem per la ampla cresta, molt tocada pel vent, i buscant les zones amb més neu per pujar amb els esquis, fins que el final toca descalçar-se els esquis i acabar de pujar a peu. Aqui en Manel apreta el ritme, i em va deixant enrere. S'arriba a una mena de pla molt ample avans del cim, on altre cop amb els esquis als peus, ja veiem el cim, on per sorpresa nostra hi ha gent, que deuen haver pujat per la pala de baixada, ja que per la vall de Siscar, no hi havia cap més traça que la nostra.

La nostra il.lusió de baixar per una pala verge de traça s'esmuny quan tot i córrer, els francesos comencen el descens abans que nosaltres. Tot i això, just 3 traces i les 2 nostres en tota la pala de baixada, amb una neu boníssima, sobretot a la part de dalt. Dóna gust veure baixar en Manel.

 Un cop acabada la pala, cal anar a buscar una petita vall de baixada, i anar fins a la zona de la canonada d'aigua. Aquest tros agònic... buscant per on passar entre el bosc, arbres caiguts, neu fonda i jo que vaig trinxat... purament agònic. Ultims metres fins a la carretera arrossegant-me i caient cada dos per tres, suposo que anar fet pols i amb els esquis amb el taló lliure i botes descordades no ajuden. Això sí, arribem amb un somriure a la boca a la carretera.

Fantàstica primera esquiada de la temporada.

Gomez-Xalmet a la Prenyada 145m V/A0 o 6a

12 de novembre de 2013

Amb ànims per la última escalada montserratina, on em vaig sentir a gust sobre la roca, proposo fer una clàssica, la Gomez-Xalmet. Cliqueu aqui per veure la ressenya ,dels escalatroncs.

Amb el meu germà, tirem doncs cap a Montserrat, aparcant fora de la zona d'usura, com sempre, i caminant entre els pocs turistes que hi ha fins a Sant Benet, i passant per darrera del refu, anar a buscar la paret sud de la Prenyada, banyada per un agradable solet.

Trobem bé el peu de via, i m'equipo pel primer llarg, el més difícil de la via. La cosa està polida, i m'enfilo per una canaleta, posant bagues als arbres, fins al diedre on comencen les difucultats. Ja he vist que avui no em regalaran res... En tècnica de diedre, arribo a xapar els bolts de la zona d'artifo, però quan estirant-me a tope vull xapar un spit, d'aquells que arribes in-extremis, i el cabró comença a girar, fent impossible xapar-lo en la posició forçada en que estic, canvio radicalment de mentalitat i passo del friqui a l'escalada clássica, així que trec un estrep i vinga, tota la zona patinosa en artifo. Ha calgut una recuperable i en arribar a la part de dalt de la fisura, reforçar amb un friend i d'aquí, sortida en lliure fins a la reunió. Val a dir, que no crec pas que passés això en lliure...

Arriba en Pep tot bufant i renegant de la patinosi. Evidentment també en artifo. S'ha ratllat força i no vol tirar de primer al següent llarg, així que canvi de cordes i amunt.

Pel que havia llegit, xapar el primer pitó era complicat, però no m'ho ha semblat, i a partir d'aquí, baga savinera, friends, algun bolt i algun tascó per equipar un llarg molt divertit i assequible, malgrat estar sobadet. Concentrat, però sense passar massa por, i així fins a la R2.

Puja en Pep tot desmuntant el llarg. Ja s'ha tranquilitzat i enfila el tercer llarg, també per la fissura, fins que gira a la dreta per terreny més fàcil fins a una alzina on es fa la R3. A mi m'ha semblat més relliscós que el segon, i com que anant de segon escalo pitjor, m'hi he sentit més incòmode. 

De l'alzina fins a la R4 cal enfilar primer recte amunt, protegit amb un friend fins a la fissura i s'aqui flanquejar a l'esquerra fins a trobar la reunió, força a l'esquerra (parabolts JOM). 

L'ultim llarg, dret però amb presa escandalosa per en Pep, que arriba ràpid a la reunió. 

Per baixar, teniem la ressenya dels escalatroncs, però no m'ha semblat massa encertada la descripció i hem optat per fer la nostra. Instalació de ràpel uns metres més avall del cim, a cara oest, ràpel llarg fins al terra, seguint una rampa. D'aquí, i mirant a la paret, surt un petit corriol força dret que baixem caminant i que dóna la volta a la paret i que et deixa a peu de via. Si ho arribo a saber, deixo la motxilla amb el material.

La via boníssima, un dia fantàstic. Llàstima de la pulimenta, que la fan adrenalínica.

Via Entre Linies a la Miranda de Can Jorba V+ 220m

1 de novembre de 2013

Matinal amb els Peps per tornar a Montserrat per anar agafant rodatge, aixi que hem triat una via còmode i al solet.

Hem fet servir la ressenya dels escalatroncs

Un cop trobat el peu de via, ens equipem i repartim els llargs. Portem un arsenal de ferralla, segur que en sobra, però en Pep és del parer que millor que sobri que no pas que falti...

El primer llarg, que en teoria és el més dificil, me'l cedeixen a mi. Cal dir que està molt ben assegurat, i sorprenentment, tenint en comte que la roca montserratina i jo no som íntims, el trobo prou fàcil. Per suposat, el fet que les assegurances estiguin relativament a prop segur que hi ha tingut a veure.

El segon llarg, per en Pep V, va cap a la dreta a l'inici i després per una mena de diedre amb un arbre per sortir a una placa on cal anar seguint els bolts, ja una mica més separats.

Tercer llarg per mi altre cop. Sembla que en Pep C no vol tirar de primer i prefereix anar tota la via de segon. Aquest llarg és fàcil i només té crec 3 bolts. És força brut, sobretot els metres finals, i l'ultim bolt, molt a l'esquerra està en una placa que sona fatal i dóna molt poca seguretat. Cal vigilar molt en la R per no tirar pedres als companys.

Quart llarg per en Pep, per una mena de canaleta fins a un ressalt més vertical i fisic força guapo.Reunió còmode.

Cinquè llarg, en tònica montserratina: tirada fàcil=poques assegurances. Desvia a la dreta per enllaçar amb la via Sol-solet, acabant en una zona plana i plena de pedres. Faig reunió en una savina.

Sisè llarg, ja a l'aresta brucs per en Pep, que coloca alguna peça en els molts forats que hi ha. Seguinr la ressenya, passem d'unes savines i munta reunió en 2 ponts de pedra, de manera que queda més còmode.

Setè i ultim llarg molt fàcil, està net i crec que no poso cap assegurança. Final de via sense reunió, així que asseguro com puc.

Per baixar, cal grimpar una agulleta i anar a buscar un curt ràpel que està en un arbre, equipat amb cadenes i d'aquí anar a buscar la canal del joc de l'oca. No és una mala opció però es fa llarga de collons, i al final acabes fart de desgrimpar i muntar ràpels. És però una opció divertida i relliscosa, això si.

Poseidon, del Maño i Punxadits a Rocamaura

Fins ara, aquestes són les 3 vies públiques de Rocamaura, tot i que se'n gesten com a mínim un parell més.

La poseidón la vam fer amb en Salvador, un dia d'aquells en que la proximitat i l'escassetat de temps fan que ens dirigim a Rocamaura.  Feia poc que l'havien obert i ens va semblar una bona via tenint en comte la paret.

Ens va agradar molt, potser la més plaquera de les 3 i la de caire més esportiu quant a l'equipament. Comentari més extens aqui.

La del Maño va ser la següent a provar, amb en Salvador i en Pep. Encara li faltaven repeticions per estar neta del tot, sobretot als primers llargs. Semi-equipada i molt disfrutona. Alguna reunió al meu humil parer al lloc equivocat, a més concretar, la del segon llarg, que queda incòmode i penjada, però sincerament, amb el fregament no m'atrevia a tirar més amunt, i la pròxima reunió es pot fer uns metres més enllà, molt més comode. Últim llarg boníssim, amb apretada inclosa per sortir del sostre però amb la placa de sobre d'aquest boníssima, i suficientment fissurada per protegir-la a gust. 

La Punxadits va ser la última a provar altre cop amb en Salvador i  previ contacte amb un dels equipadors. Just acabada de sortir del forn, de fet en Josep ens va dir que erem els primers repetidors de la via. La via millora amb l'alçada, i li calen repeticions ja que té zones brutes i amb algun bloc dubtós. També semi-equipada i disfrutona. El millor, l'ultim llarg. La més caòtica de les tres.

Comença a la dreta de la Poseidón anant a buscar un diedret on es troba el pas més dur. Aquí hi ha una presa molt bona de mans però que caurà quan algú hi tibi fort, així que a vigilar. El segon llarg, recte amunt per terreny més descompost fins a trobar una zona on un pitó a l'esquerra et fa dubtar per on tirar, ja que cal anar cap a la dreta per superar una zona amb un troc sec i on es troba la reunió. Després hi ha un pas graciós per evitar una canaleta plena de vegetació i caçar un bolt per flanquejar una mica a la dreta i tirar amunt de seguida. Vas a una zona llimadeta i inclinada fins a la reunió. Aquest llarg és molt curt, i en Salvador decideix emparlmar-lo. Erroooooor! Massa fregament, tot i que estirant la corda, va pujant per la vertical i per zones amb bon cantell però verticals fins a acabar la paret. Algun bloc inestable als metres finals.

Aquesta paret que ha passat anys en l'oblit, viu ara una segona juventut. Gràcies als equipadors!!

Tostón d'entrada, ja que no hi ha cap foto... intentarem millorar aquest aspecte!

Esquí de muntanya: Aneto

6 de maig de 2013

Segurament per la ultima esquiada de la temporada escollim una sortida que sense ser difícil ni tècnica és una d’aquelles que has d’haver fet: Aneto. Compromisos familiars i laborals han fet que aquest any fallessin algunes de les sortides previstes, així que amb el Salvador, ens regalem aquesta bona sortida d’esquí. La resta de la gent no ha volgut o no ha pogut venir, així que serem dos i prou.

Sortim el dia anterior cap a Benasque a mig matí. No cal matinar, el primer dia tenim una suau pujada fins al refugi de la Renclusa. Parem a dinar i de pas mirar el final de cursa de moto GP de manera que arribem a les 4 a lloc. És diumenge i tothom torna (molts esquidadors) mentre que nosaltres arribem. Tirem cap a Llanos del Hospital, on descansem una estoneta i fem la motxilla amb el mínim, i jo, aquest cop a consciència (no vull carregar més pes del necessari): roba d’abric, barretes, beguda isotònica, grampons i aquest cop estreno esquipació de seguretat i pujo pala, arva i sonda (això últim és pes extra, però com que això no és anar a fer la Tossa d’Alp per pistes i la temperatura i la quantitat de neu criden a la prudència, m’agencio aquest material de seguretat que hauria de ser imprescindible en l’esquiador de muntanya, i fins ara, mai ho ha estat per mi...). Pugem sopar i esmorzar freds, ja que la poca aproximació fins al refu i l’estat de l’economia ens conviden a no fer mitja pensió.

Pugem seguint la traça d’algú que ha baixat el mateix diumenge. Plovisqueja una mica i apretem el pas. De seguida som al refu. Apreciació personal: m’he sentit discriminat pel fet ser els únics que no sopàvem allà, ens han posat solets en una habitació del pis de baix, amb un fred important, això si, sense engegar la calefacció per ningú. Al final, com que no hem passat fred, millor per nosaltres que no hem hagut d’aguantar ningú roncant, però la sensació de que ens han fotut en un racó, hi és.

5 am i sona el despertador. Faig el ronso una bona estona, sé que em cal menys temps que a en Salvador per preparar-me. Una mica de suc i unes pastes i ja estic posant les pells als esquis. Sortim darrere de 3 grups, cadascú al seu ritme. Neu dura que obliga a posar les ganivetes i que ja no treurem fins al portilló. Ritme suau però constant ens fa guanyar metres. Veig moltes traces que giren a l’esquerre en direcció a un pluviòmetre. Aquí caldria haver girat per anar cap al portilló superior però el grup que ens queda al davant va tan decidit que el seguim, fins que els veig pujar fins a una esquerda a la muralla dels portillons, que cada cop tinc més clar que no és el superior. Veig traces cap a la Maladeta però tot i que mai he fet el portilló en aquesta direcció, no el recordo tan vertical, així que girem cua avall seguint la carena fins a trobar el portilló superior. Hem perdut minim mitja hora i uns quants metres d’ascens regalats...

Descalcem els esquis i passem el pas del portilló sense cap mena de problema. Parada tècnica sobre el glaciar a menjar i beure i reposar uns minuts. Un cop calcem de nou els esquis (ja sense ganivetes), tornem al nostre ritme, que fa que anem deixant els grups enrere iòfilem sols cap al coll de Corones. Un flanqueig i pala amunt seguint la traça oberta. Ens passa corrent (si corrent! però amb els esquis als peus) un francès que desapareix a dalt. De cop, el veiem baixar amb un estil envejable, diu que va a buscar la xicota i torna a pujar. Nosaltres flipant...

Arribem a dalt, calcem grampons i pas de Mahoma fins a la creu, mig enterrada a la neu. Fotos de rigor i embadalits pel paisatge, fins que un guia encordat amb el seu client passen el pas. Decidim desfer el camí cap a l’avantcim, on ja qui ha mitja dotzena d’esquiadors.

Per primer cop, crec que he fet una sortida d’esquí i no arribo buit a cim. M’he sentit molt còmode pujant. Val a dir la travessa del glaciar, crec que deixa el teu cos recuperar-se una mica.

Ara baixar: hem vingut a això. Molts han començat a baixar inclús abans d’arribar al coll de Coronones, suposo per aprofitar la única zona sense traçada que queda... Realment, baixar els primers metres ens ha costat... està molt esglaonat i precipici a banda i banda, però un cop fet el primer gir, la veritat és que no és difícil. Fins a mig glaciar, tot trinxat de traçades i costa una mica fer uns quants girs que valguin la pena però un cop descansem, decidim tirar cap a l’esquerra per una zona on no hi ha traces, tot seguint 3 esquiadors. Quina bona idea!! La millor baixada que he fet mai, podria dir... fins i tot semblava que sapigués esquiar... girs i més girs encadenats... buah.. quasi ploro!

Neu molt pastosa arreu però pitjor a la part inferior del glaciar, ja tocant a la vall que et mena just davant de la Mamporros. Reconec la zona per la sortida de principis d’hivern.

Senzillament brutal.

Tres tristes tigres. 270 m V. Agulles de Dellui

26 juliol de 2013

 

Amb el meu germà escollim aquesta via per la meva tornada a la roca després de 8 o 9 mesos, ja ni ho recordo. Bàsicament via facileta, a equipar, llunyana i que estigui en un entorn brutal com aquest.

Nosaltres hem fet l’aproximació des del cotxe (això de pagar taxi està molt lluny dels nostres plans i principis)  i pels estanys de Dellui. Cal contar si vas vas amb el pes just per escalar unes 3 horetes, no com nosaltres, que anavem carregats com burros i hem trigat més. 

Un cop a peu de via, cal identificar l’entrada a la via, que és a la dreta d’una marcada canal per sobre d’una mena de llastra. A aquestes alçades de la temporada encara hi ha una bona congesta de neu, però permet suficient espai per equipar-se al costat de la paret. Repartim els llargs: els IV per en Pep i els de V per mi.

L1, IV+: comença en Pep per sobre d’aquesta llastra, seguint inicialment una fisura que permet posar fisurers. A partir d’aquí, navegant buscant els llocs on es pugui posar alguna assegurança per passar les plaques fins que arribes a una repiseta on hi ha la reunió amb 2 spits. Llarg net d’assegurances (si més no, no les hem vist)

L2, V: per mi. Zona més vertical a l’inici, en tendència a l’esquerra per després fer una llarga diagonal a la dreta, sembre buscant llocs per posar les assegurances (no hi ha res en tot el llarg) per anar per sota d’un sostret on hi entrem per la dreta i després diagonal a l’esquerra on hi ha la R (2 spits). Vigilar amb el fregament de les cordes. Llarg net.

 L3, V: per mi també. Per començar cal superar un petit sòcol amb lleuger desplom on cal apretar  i estirar-se per agafar la presa de ma esquerra i aconseguir pujar peus. Fàcilment escaquejable per la dreta, on s’intueix terreny més fàcil, però com que hi ha un espit per assegurar el pas, tiro recte amunt. Després va amb tendència a l’esquerra a buscar un esperonet divertit (un pitó i un espit). Plaques fàcils et porten a la reunió (2 spits). Llarg disfruton.

L4, IV: per en Pep. Surt en tendència a l’esquerra a buscar l’ample canal de pujada però de seguida enfila per un esperó i per plaques fins a la reunió de 2 spits. Llarg net.

L5, IV: per en Pep. Aqui cal anar recte seguint una fisura i després com que es poden anar posant ferros, anar-se buscant la vida fins a la pròxima reunió (2 spits). Llarg net.

L6, V: per mi. El més vertical de la via sense dubte. Cal anar seguint la fissura que et permetrà anar posant assegurances, alguna millor que altra. No he trobat res en el llarg, així que net. Reunió de 2 spits. El llarg és molt bo, però més psicològic que el tercer.

L7, IV+: per en Pep. Recte amunt. Trobem un clau i ja a buscar reunió que cal muntar en els blocs de la part superior, comodament assentats.

La via és estretinguda, facileta i es pot equipar al gust de l’escalador, sobretot amb fisurers i algun friend. Nosaltres duiem un camalot del 3 i val a dir que l’he posat 2 vegades, sempre al principi dels meus llargs (per deixar llastre basicament!). L’entorn és brutal i és una escalada amb solitud quasi garantida. El descens per l’altra cara de les agulles, caminant per unes campes herboses prou dretes però parant atenció sense cap problema. Anirem a sortir al camí que porta de Delluí fins al refu d’Estany Llong, però nosaltres hem fet la baixada pel camí fitat pel que hem pujat. 

La Grave 2013: el video

Mini Moulin II/4+ 200 m. La Grave

17 de febrer 2013

Ultim dia! He passat mala nit, quasi no esmorzo i les cagarrines m’han deixat tocat… hem de fer una  via curta ja que a les 12 enfilarem cap a casa, que tenim 7 horetes de furgo fins a casa.. Aparquem al parking del mausoleu  del tunel i ens dirigim cap a la Mini Moulin, previa evaquació estomacal. No tinc clar que pugui escalar res…

Arribo ultim a peu de via i en PepC ja està enfilant el primer llarg fent reunió en un arbre, ja que no hi ha res muntat. Al final decideixo encordar-me i pujar tot darrere el meu germà. Vaig mirant el panorama. El segon llarg sembla també facilet i decideixo fer-lo jo tot i les ganes d’en PepC per si no puc escalar res mes. Reunió equipada a la dreta.

 Un cop som tots sota el tercer llarg, tots el mirem amb respecte. L’ultim tros és dret i ple de coliflors. Els Peps diuen que ni farts de vi, així que tiro amunt. Suposo que el canguelo i la concentració em fan oblidar del mal de panxa i enfilo tot el llarg, on vaig buscant els millors passos i el millor gel, tot i que a la part de dalt cal anar molt fi: gel prim, aigua corrent per sota i algun cargol de fortuna. Arribo hipersatisfet a la reunió i pugen els companys. Tots 2 bufen i flipen amb el llarg. Queda un altre llarg d’estalactities però vista la qualitat del gel d’aquest llarg  no el provem. Bona decisió, ja que en 10 minuts, li toca el sol de ple.

 

La via m’ha agradat molt i baixem en 2 rapels cap a la furgo mentre veiem esquiadors baixant de la Meige amb els seus parapents just fins al nostre peu de via.

Aquest any molt millor condicions que l’any passat tot i que a les vies de la cara sud, els hi queden pocs dies. Ara, les de la nord estan brutals. Veiem gent a les més impressionant de l’altre cantó de la vall: Orgasme, Erection…. Tela…. Em falta menjar força bistecs i recuperar-me del braç abans de fer vies com aquetes. Queda molta feina per fer a la Grave i Malaval, segur que tornarem!