22 de desembre de 2012
Sempre per aquestes dates tots esperem ansiosos que comenci un hivern com el del 2008 en què al desembre tot estava format i en condicions brutals. No ens entra al cap que aquell va ser un hivern excepcional i que això no passa cada any (com hivern rera hivern anem veient). Aquest any no ha estat una excepció: primera onada de fred que ha fet que es formés alguna cosa però per variar no m'he pogut escapar per aprofitar-la i sembla que quan puc sortir, les altes temperatures també ho fan. Buscarem doncs gel a més alçada, així que cap a Benasque.
Dissabte tirem cap als Aigualluts, així de pas esquiem una mica. 2h30' per arribar a peu de cascada, amb encigadala per no perdre el costum en el moment en que el camí es desvia cap a la Renclusa.
Arribem i estem sols, però no fa fred. Mamporros que era l'objectiu es veu ample però amb un gel que no dóna confiança per muntar-hi abalakovs, així que mirem la Recuerdos de Andalucía, i cap allà a obrir traça.
El què seria el primer llarg el fem a pèl, amb neu incosistent i plaques de gel molt primes fins a un arbret on fem reunió.
El que seria el segon llarg té millor aspecte, més dret per la dreta però amb un gel més dubtós. En Salvador obre i prudentment tira per l'esquerra, fins a la reunió en uns arbres. Com que és relativament tard i en Pep V. s'ha quedat a baix, decidim fer tops per estalviar temps, primer en PepC i després jo. A la part de dalt per la dret gel buit que dóna un plus sensitiu però en general gel plàstic gràcies a les altes temperatures.
De baixada mirem la Mamporros, a la que li falta gruix. Quarts de 3 de la tarda i desesquiem el camí fins a la furgo i cap a Benasque al bar.
Diumenge anirem a veure com està la del Perramó. Sortim sense esquís, amb la incertesa de si ens faran falta i haurem d'obrir traça o no... Dormim al parking d'Estós i encara fosc tirem amunt. Camí fins a la bifurcació cap a Batisielles a zones delicat pel gel i després la pujada pel bosc quasi lliure de neu fins a la cabana de Batisielles, on si que hi ha un bon gruix però per sort, tenim traça oberta.
De lluny la cascada es veu més escassa del que em pensava però ens hi apropem igualment, just per confirmar el que ja s'anava veient a mida que ens acostavem: gel buit i baixant moooolta aigua per sota. La prudència ens fa desistir. Llàstima perquè l'aproximació es fa llargueta (3 hores) però només per l'entorn, la passejada ha valgut la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada