Esperó Doppelmayer V 90m. Arcalís. Andorra

28 de juliol de 2012

Ara fa moooolt de temps que no fem via llarga amb la Marta. Després de la ferrada d'Erts, la convenço per provar aquesta via a la Balma d'Arcalís. Tot i que som cordada de fa molts anys, fa temps que no escalem junts, i en tinc moltes ganes!.

Fa temps que volia fer aquesta via, però cal una bona excusa per pujar fins aqui dalt només per 90 metres de via, així que aprofitem que passem uns dies a Andorra.

Cal pujar a l'estació d'esquí d'Ordino i tirar amunt fins que s'acaba l'asfalt i agafem una pista de terra que seguirem fins a trobar una barrera, just davant tenim una mena de túnel. Aquí deixem el cotxe i per orientar-nos cal buscar un esperó amb una caseta i una antena, que indica el final de la via. Un cop arribem a un coll, baixem una mica fins a trobar el peu de via. Cal dir que és força incòmode (inclinat) per equipar-se comodament, així que potser millor fer-ho al coll (Portella d'Arcalís).

El primer llarg és una placa que es deixa fer molt bé ja que trobarem bons llocs per mans i peus. Trobarem 4 parabolts a la part més dreta. T'enganxa una mica en fred però és fàcil. Reunió amb parabolts molt còmod.

El segon llarg comença flanquejant a la dreta fins a situar-nos sota una placa que és el pas clau del llarg. Equipat amb un clau i un bolt. Sortir del bolt cap a l'esquerra fins a l'esperó és el pas de V, la resta fàcil fins a la reunió. Novament, reunió amb parabolts amb anelles i còmode.

El tercer i últim llarg comença cap a l'esquerra (si fem la sortida original, com és el nostre cas) per terreny fàcil i vas passant per sota un sostret fins que s'acaba i encares amunt. Aquest és el pas d'apretar una mica però hi ha molt bones preses. A  mi però se'm trenca una petita presa de peu esquerre i em faig un fort cop al genoll, que inicialement a part de la ferida sembla que res, però que em farà acabar el llarg ben coix. Un cop superat la zona vertical, s'ajau força i només cal vigilar en no tirar pedres avall.

Reunió a dalt l'esperó sobre una roca i un pal de ferro.

La via ens ha agradat força a tots dos, llàstima que es fa curta. Com sempre, la Marta una crack. Quatre anys sense escalar i molt més sense fer via llarga i quasi ni s'ha despentinat. Molt contents, baixem en direcció a la caseta fins a trobar unes escales metàl.liques que d'ajuden a baixar l'esperó i et deixen a la portella. Ja només queda desfer el camí d'aproximació fins a la furgo.